dijous, 6 d’agost del 2015

... I seguim treballant!!

Ahir vam fer una nova sessió. Ens vam trobar un parell d'hores i vam recuperar algunes coses de la sessió anterior.

Vam recuperar i reflexionar sobre el vídeo de "la culpa és de la vaca" de la sessió anterior. Vam parlar com en les èpoques de crisis (econòmica, personal, social, ...) sortim de la zona de confort per trobar-nos a la zona de canvi. Un moment que s'ha d'intentar plantejar com a positiu per buscar noves opcions. 
Vam reflexionar sobre com no cal viure una època de crisis per fer canvis i per intentar descobrir i fer allò que volem.

També vam parlar del que els altres esperaven de nosaltres (pares i/o mares, la família, els i les mestres, la societat, ...) i com això marcava. De com és de difícil, tot sovint, intentar fer el teu camí. Fer aquelles coses que t'agraden.

Amb aquestes reflexions ens va sortir la història de l'avi, el nen i el ruc. La sabeu? Per internet n'hem trobat una versió similar de la "Fábula del buen hombre y su hijo" del Libro de los Exemplos del Infante Don Juan Manuel.

" Hi havia una vegada un matrimoni amb un fill de dotze anys i un ase, que van decidir viatjar, treballar i conèixer món. Així varen marxar tots tres amb el ruc.
Al passar pel primer poble, la gent comentava:
– “Mira aquest noi malcriat; ell a sobre del ruc i els pobres pares, ja grans, portant-lo de les regnes”.
Aleshores, la dona va dir al marit:
– “No permetem que la gent parli mal del nen”.
L'home el va baixar i hi va pujar ell. En arribar al segon poble, la gent murmurava:
– “Mira que pocavergonya aquest tipus; deixa que la criatura i la pobre dona estirin de l’ase, mentre ell va molt còmode a sobre”.
Aleshores, van prendre la decisió de pujar-la a ella a l’ase, mentre pare i fill estiraven de les regnes. En passar pel tercer poble, la gent deia:
– “Pobre home. Segur que després de treballar tot el dia, encara ha de portar a la dona sobre el ruc. I pobre fill, quina vida li espera amb aquesta mare!”.
Es varen posar d’acord i van decidir de pujar tots tres a l’ase per seguir amb el seu peregrinatge. En arribar al poble següent, van escoltar que els habitants s’exclamaven: – “Mare de Déu, que en són de bèsties aquests tres. Tots tres a sobre del pobre animal. Li trencaran l’esquena!”.
Finalment, van decidir de baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però en passar pel següent poble van escoltar que la gent se’n reia:
– “Mira tu aquests tres idiotes: van caminant, quan tenen un burro que podria portar-los”.
Conclusió: no escoltis massa el que diu la gent, perquè facis el que facis, sempre et criticaran! De manera que tria tu mateix quina és la decisió correcta, i un cop n’estiguis convençut, no t’importi el que pugin pensar els altres.
La família del conte al final van decidir continuar el viatge, pujant una estoneta cadascú a sobre el ruc, i deixant-lo descansar també de tant en tant. I quan arribaven a un poble, ja podien dir el que volguessin, perquè ells tenien clar de què ho estaven fent bé. "


Després d'aquesta reflexió vam crear la nostra carpeta personal. Una carpeta on guardar tot el material que anem fent al llarg de les sessions. Tots aquells fulls, reflexions, dibuixos, idees, ...
Cadascú podia decorar la carpeta com volia. Les úniques pautes era posar el nom i una frase que ens identifiqués.

Vam estar una bona estona fent les nostres carpetes personals. Dibuixant i borrant. 

Després vam explicar les frases personals al grup. A la foto en teniu un recull.

Finalment, vam començar ja a treballar una mica la comunicació no verbal amb un joc sobre la imatge i els prejudicis que tenim de determinades persones, professions, ...

Joves en Acció, 6 d'agost de 2015.